We got to Sepahua a little after 4pm, wasy earlier than we were expecting. Getting here at that time was only a little over 8h of boat trip from Atalaya –we had in fact been told it’d take us 8h, but so far every time we had been said a similar thing (for the trips Yurimaguas-San Lorenzo and San Lorenzo-Nauta), we ended up traveling for 10 to 11 hours not including stops.

We are shopping for everything I need for the next 5+ weeks and we are planning on taking off for Nueva Luz on Sunday.

Will be back online on August 5th o 6th (though I might write again tomorrow Saturday)

Com si fos a Catalunya, aquest 23 de juny he celebrat el St. Joan!

Segons aquesta pàgina, San Juan “se festeja en todas las ciudades y pueblos de la Amazonia. La celebración más colorida se realiza en la comunidad de San Juan (Iquitos-Loreto). Los nativos de la selva, creen que el santo bautista asegura el bienestar para todo el año. La noche del 23, los pobladores se purifican en los ríos. El 24, tras la misa, las bandas de música acompañan a la procesión ejecutando instrumentos de vientos y percusión. Luego se baila para derribar la humisha (palmera cargada de regalos) a golpe de machete, y se come los juanes. El 25 la fiesta continúa con el llamado San Juan Chico.”

El plat típic d’aquesta època és el “juane”, fet a base d’arròs, normalment amb pollastre, i embolicat dins d’una fulla. La beguda típica de la celebració de St. Joan és la “chicha” de blat de moro, que porta canyella, claus, anís i alguna coseta més. (Una mica més d’info sobre la tradició aquí.)

El dia de la revetlla em trobava a Iquitos i ja havia passat per davant del barri de San Juan 3 cops en el trajecte de Nauta a Iquitos fas uns dies i de camí cap al zoo. Volia veure com celebraven el St. Joan i hi vaig acabar anant amb un artesà local d’Iquitos. Vam agafar un “colectivo” per arribar al barri. Aquest minibus era de fusta i no tenia pota o finestres: molt adequat per viure més el lloc ; )  En arribar a la zona festiva, primerament vam atansar-nos a una sala on tenien una imatge del sant tan decorada que no es veia el color de la paret –hi havia un plafó ple de llum i colors envoltant la imatge. Quan hi vam arribar, hi havia música en viu i gent ballant danses tradicionals (no era un espectacle sinó un acte participatiu, com les dansetes a la pl. del Rei)… si no heu estat al Perú potser no us creureu que era DE BON TROS la més alta de la sala: d’una banda, perfecte, perquè ho podia observar tot més còmodament, però per altra era conscient que si normalment el color de la pell ja em delata, aquell dia l’alçada ho feia encara més! Sempre hi ha una primera ocasió per tot…

Llavors vam anar a un recinte on es ven artesania local, des de joieria artesanal a cortines fetes amb llavors i escames de peix (de “paiche”, el peix d’aigua dolça més gran del món), ceràmica, treball de fusta, pintura, etc. A l’entrada del recinte hi havia un “juane” enorme!!!!!!!!!!! com d’un metre de diàmetre! (imagineu-nos un con d’un metre de diametre ple d’arròs i pollastre, embolicat amb una (o diverses) fulles, subjectades per un cordillet : )

Llavors vam anar a la fira, que podria ser qualsevol fira a les festes majors que coneixem, inclosa una nòria i uns petits cavallets (”caballitus” o “tio-vivo”), pomes acaramelades, paradetes on es guanyen premis si disparen una escopeta o encertes boles en certs llocs, etc. Al centre del recinte firal hi havia un escenari i un grup tocant. Era una petita orquestra el cantant del qual parlava massa i el públic era moooooolt soso!!! Ningú, absolutament ningú ballava!! El dia següent vaig comentar-ho amb la Chris i el Lev (que al final no van marxar d’Iquitos el dia abans que jo pq el seu vol va ser cancel·lat) i em van dir que pel que ells han vist en els 15 anys que porten venint a l’Amazònia, a la gent li costa molt ballar aquí, que en general només ho fan després d’haver begut i que se’ls veu tensos.. massa self-conscious, deudeixo (sentit del ridícul). Vam fer unes birres al bar d’un amic del Juan (l’artesà local que m’acompanyava) i després unes altres al bar d’un altre conegut, on a més tocaven uns amics seus (música molt més bona, pel meu gust, que la del concert gran).

Avui escric des d’Atalaya i demà anirem riu amunt (cap al sud) fins a Sepahua. M’imagino que allà tb hi ha electricitat i per tant internet, però qui sap. El trajecte durarà unes 11h i el dia següent o l’altre continuarem riu amunt. Jo em quedaré a Nueva Luz, en principi.

Río Marañón and Andoas Viejo (on Pastaza river): Katsakati language elicitation and our team’s place there.

maranon02

maranon03

maranon04

katsakati06

 

 

 

 

 

 

katsakati02

 

 

 

 

 

 

 

 

 

katsakati01

 

 

 

 

 

 

 

 

 

katsakati03

 

 

 

 

 

 

 

 

 

katsakati05

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Many more pictures on the links below…

Moltes mes fotos en aquests enllaços : )

Katsakati

Andoas to Iquitos

La ciutat d’Iquitos es ben diferent de qualsevol altra de les poblacions en que he estat aquest estiu. Es la capital del departament de Loreto i es troba al propi riu Amazones (estic molt emocionada per aquest fet!!!). Te 406.340 hab. (cens INEI 2007, segons Wikipedia) i, almenys aqui al centre, hi ha forca mes gent blanca que tota la que he vist en les dues ultimes setmanes a la selva : )

Estem allotjats a l’hotel La Casona (nom catala?), que esta molt ben situat. A menys de dues illes de cases hi tenim de tot, des de restaurants a llocs per fer copies, passant per una escola d’informatica, agències de viatges, un banc i la placa d’Armes. Passada la plaça d’Armes hi ha la zona comercial i allà sí que hi ha tot, incloses òptiques, botigues d’electrodomèstics i més. Aquesta tarda he fet les compres en aquella zona. Els dos carrers al llarg dels quals es troben les botigues limiten la pl. d’Armes, que es troba a dues travesseres de la vora del riu. [a partir d'aquí hi ha accents]

Ahir vaig fer un cop d’ull a l’Amazones per primer cop. Hi havia zones pantanoses i era veia gran que el Pastaza o el Marañón, els rius pels quals he navegat (tot i que en realitat he navegat per l’Amazones, més amunt, quan encara no es diu Amazones!). També vaig veure moooooolts ocells blancs, grossets, damunt les branques d’un arbre pelat prop de la vora del riu. Al passeig, gent diversa passejant o passant l’estona asseguts pels bancs o recolzats a la barana de pedra que dóna a la riu. Tb hi havia una parella multicultural fent artesania i m’hi vaig parar a parlar (volia saber on comprar fils encerats per fer pulseres i collarets); ella era espanyola i ell podria ser peruà o d’algun altre lloc –tenia trets indígenes. Vam xerrar poca estona perquè havia deixat la Chris sola al bar on prenien un suc de maracuyà increíblement bo.

Avui he fet una passejadeta pel costat del riu, una mica més avall, i m’ha enamorat encara més. Ahir era tard, just després de pondre’s el sol, i els colors no eren vius. Avui ha estat fantàstic… he fet diverses fotos i m’he parat diverses vegades a mirar-m’ho amb calma. A sota meu hi havia un barri considerablment gran de cases de pocs recursos econòmics però en millors condicions que les típiques barraques. En realitat semblaven simplement com les cases dels pobles (aldeas) dels rius de la conca de l’Amazones que ja he visitat, però clar, aquí a la ciutat, al costat d’edificis colonials i edificis més nous de totxo i ciment, aquelles cases semblen poca cosa. La gent es veia feliç i semblaven tenir de tot, fins i tot una xarxa de vòlei.

A Iquitos, com en totes les altres poblacions “grans” de la selva, el mitjà de transport més comú (a banda d’anar a peu) és el motokar (moto-taxi). Semblen tots iguals però els conductors els cuiden molt i els decoren discretament, així que una de les meves distraccions quan volto per la ciutat en un motokar és observar els altres motokars i jugar al “busca les diferències”. Aquest matí abans de les 8 m’he adonat que hi havia moltes dones i noies amb ciclomotors. Els homes que porten moto, la majoria porten 125cc (no és que hi entengui gaire, de motos, però es veuen més potents que els ciclomotors), però almenys en aquella hora no n’hi havia tants com dones. Al motokars hi ha de tots, homes, dones, famílies… I llavors hi ha els autobusos, que malauradament encara no he provat –haurà de ser en el propera visita a Iquitos. De cotxes, n’hi ha poquíssims.

La gent a Iquitos és molt amable, fins i tot els que treballen darrere d’un taulell (o la majoria) (això contrasta amb el que em vaig trobar a (el poc que conec de) Nicaragua, on la gent en general és maca, però de bones a primeres són més freds, sobretot els que treballen de cara al públic).

Uf, he de deixar-ho aquí, sorry! Volia explicar la meva visita al zoo, però no tinc temps. Simplement dir que no m’agrada veure animals engabiats, però entenc que els zoos són educatius i per això hi he anat :)

… i aviam si algú m’envia algun correu electrònic explicant quins plans teniu / com ha anat la revetlla!!

Salut! :)

So, after much suffering, we’ve taken the Abecedario to a copy place. It should be ready tomorrow night. Then, after I take it to someone else in town, it will eventually be sent to Andoas Viejo, where the last speakers of the language live.

As for us, we are heading down to the south. The plane from Iquitos will drop me off in Pucallpa and from there Lev, Chris and I will fly in a 9-seat plane to Atalaya. From Atalaya, little boat to Sepahua (shown on GoogleMaps) and from there to Nuevo Luz, where I might stay until the project is over in August.

My main task will be to record (audio and writting) matsigenga and kakinte words for comparative research (other languages in the language family are better documented than these). Nuevo Luz is partially a Matsigenga community but we are not sure how many Kakinte speakers we’ll find, so I might haveto go somewhere else for a week or so to collect Kakinte data –and maybe establish contact and good relations with people in the community who show interest in having more work done on and/or in their language (most of what has been done right now is by SIL…)

The site I mentioned yesterday by the Kakinte/ Caquinte community reads:

“La meta de nuestra página es informar quiénes somos, cómo vivimos y qué son nuestras expectativas y temores respecto a nuestro futuro. No somos animales salvajes, somos seres humanos y deseamos ser tratados como tales, con la dignidad que tenemos y merecemos.” (from here)

OR

“The goal of our page is to give information about who we are, how we live and our hopes and our fears in regards to our future. We are NOT wild animals. We are human beings and we desire to be treated as such with the dignity that we possess and deserve.” (from here)

and

Our language is a Arawak language (like that of our neighbors, the Ashaninca and the Machiguenga), but it’s different. We are neither Ashaninca nor Machiguenga. We are the ethnic group Caquinte (Kakinte) and we want to be recognized as such. We want to maintain our language and our culture. We have the desire to develop but we don’t want to lose our ethnic identity” (from here)

So hopefully this project will be well received and we can plan on going back next year :)

More on the Kakinte people in Spanish: Cómo vivimos

(disclaimer: I’m not sure who put that website together; the site claims it’s by the community but there are no names or contact email, and there are lots of religious references…… hard to tell. But anyway, it’s good to know that someone supposedly among the Kakinte wants to preserve their language and culture)

We are leaving for Iquitos tomorrow in a charter little boat. Our work on the Abecedario or little alphabet booklet for Katsakati couldn’t be finished today, so we’ll finalize in Iquitos and send the copies upriver with someone Lev and Chris know.

The new projects I will take part in involve two different Arawak languages, kakinte (caquinte) and matsigenga (machiguenga).

Website by the Kakinte people (in Spanish). Main page, with an English option.

Ramon is leaving us on Monday for Lima and the US. Lev and Chris are flying on Tuesday, and I’m following them on Wednesday (no seats left on their flight). I hear Iquitos is a very nice place –and one where you can find anything (it’s a middle sized city)– so hanging out there for an extra few hours sounds like fun :)

So… I don’t have much time but I want to keep you all posted… I’ll make a list of important points that summarize the last 1.5 weeks :

Boat trip San Lorenzo-Andoas Viejo:

- Duration of the trip upriver: 2 days. Downriver: 1.5 days.

- Pastaza river gets quite wide and shallow half way to Andoas Viejo, which makes it extremely difficult to navigate (we had to backtract several times because our boat would touch the bottom and we had to look for a slightly deeper spot). It also rained on us for several hours, but we got to see an amazing rainbow!!!

Andoas Viejo:

- Mid-sized “aldea”, has 1 primary school, 1 secondary school, 1 health center, a church (+a newly formed sect that believes that God will come down to get and take those who are readily waiting for him to go to heaven–the raptist story?), a little shop, a water pump with potable water (or that what we assumed, because we drank it straight and didn’t have upset stomachs), alcoholism (even among the authorities), and political power abuse.

Andoa language, or Shimigay, or Katsakati:

- No actual speakers left… a few elders remembered some words but they never really spoke the language–they’d just leaned it passively when they were kids. We mainly worked with J., an old man whose mom was supposedly a monolingual speaker of the language, and M., an old woman whose grandma spoke the language (but none of her parents did). Two yonger women also pretended to know the language but they hardly remembered a few words, and pronounced them differently than the J. and M., which, along with the fact that they are mother and aunt of the current chief of the town, lead one to think that they just wanted money from us and thus pretended they spoke the Katsakati.

Highlights: pretty sunsets, starry sky (2-3 nights)

We’d better not have seen… so many “manta blanca” bugs and fleas!!! (the place we stayed at was full of them) (this was a roof and thin “walls”, not floor (other than dirt) and huge openings between the so-called walls and the roof.)

We were lucky because… the roof under which we stayed the first night (no walls) fell down along with the structure that was keeping it up with the strong winds of the one-to-last night we were in town.

Now what?

- We are now working on the Abecedario that we have promised the community we’d do. We are in San Lorenzo finishing it up and are hoping to makes copies and staple it (manually!) tomorrow Saturday, at which point we’ll leave it with a priest, who’ll be able to send it or take it personally to Andoas Viejo in the near future. The Abecedario is a little book that contains an introduction, including a description of the sounds of the language for non-linguists, a few notes on the language family and how to read the Kataskati words in the book, a list of words in alphabetical order, and an exposition of all the words distributed by alphabet letters, accompanied with pictures (drawings) and the local Quechua, Spanish and English equivalents.

And then?

- On Sunday we’ll head to Iquitos and from there to new projects.

(I sent out an email yesterday with the links below. Enjoy!)

We got to San Lorenzo (Loreto, Peru) safe and sound after a 11.5 hour boat ride through incredible wilderness. This is amazing!!! Can´t wait to develop my pictures from disposable cameras ;)

Chris has posted some pictures online:
 
The first link is from her flight Tarapoto-Yurimaguas and show views and also the blockade of the road to Yurimaguas.Ramon and I are only on the first few of the second link, which is otherwise of teamwork in Munichis.

El Ramon i jo ahir vam fer el trajecte San Francisco-Lima en 3 vols. Vam dormir a casa d’na amiga d’ell que viu a Miraflores (Lima) i avui hem agafat dos vols més per fer el trajecte Lima-Yurimaguas.

El vol de Tarapoto a Yurimaguas ha estat impressionant: amb una avioneta de 14 places (pilot i copi inclosos) hem sobrevolat una serra guapissima, totalment coberta de verd i de pendent molt pronunciada, i tot seguit una plana sense fi. És en aquesta plana que es troba Yurimaguas i la pista del seu aeroport (imatge satèl·lit de Yurimaguas). He fet 15 fotos amb la primera càmera dún sol ús del viatge.

La temperatura i nivell d´humitat és típic dels tròpics, i el caràcter agradable de la gent també. Aquest vespre he tingut una conversa molt interessant amb la propietària de la drogueria/farmàcia de davant de l´hotel –a banda de parlar de la pell i els cabells i com tenir-ne cura, ha sortit el tema dels enfrontaments entre indígenes i policia ahir, en què van morir 30-70 indígenes (segons diversos diaris, 4-9 segons la policia) i 12-23 policies.

El motiu del conflicte és una sèrie de regulacions (lleis?) que al contrari de protegir la terra nacional (en aquest indígena), facilita la seva venda a inversors estrangers que volen explotar la terra pel seu propi benefici sense tenir en compte els danys ecològics i econòmics que tals empreses ocasionen per les comunitats indígenes (contaminen rius i terra amb els residus, talen arbres…)

Els locals estan farts dels governs que han tingut i amb el present confiaven que les coses anirien millor, i que la seva terra seria més protegida, però no ha estat així. Ja fa temps que estan fent protestes i ahir va haver-hi un enfrontament amb la policia, perquè el govern va enviar-hi policia en comptes d’intentar solucionar-ho per la via pacífica.

Total, que va ser un bany de sang i continuen sortint notícies esgarrifoses…

breu noticia amb fotos

policia treu indígenes ferits i els duu a rumb desconegut

* * * * * * * * * * * * * *
Another view here.