Sant Joan a l’Amazònia

Com si fos a Catalunya, aquest 23 de juny he celebrat el St. Joan!

Segons aquesta pàgina, San Juan “se festeja en todas las ciudades y pueblos de la Amazonia. La celebración más colorida se realiza en la comunidad de San Juan (Iquitos-Loreto). Los nativos de la selva, creen que el santo bautista asegura el bienestar para todo el año. La noche del 23, los pobladores se purifican en los ríos. El 24, tras la misa, las bandas de música acompañan a la procesión ejecutando instrumentos de vientos y percusión. Luego se baila para derribar la humisha (palmera cargada de regalos) a golpe de machete, y se come los juanes. El 25 la fiesta continúa con el llamado San Juan Chico.”

El plat típic d’aquesta època és el “juane”, fet a base d’arròs, normalment amb pollastre, i embolicat dins d’una fulla. La beguda típica de la celebració de St. Joan és la “chicha” de blat de moro, que porta canyella, claus, anís i alguna coseta més. (Una mica més d’info sobre la tradició aquí.)

El dia de la revetlla em trobava a Iquitos i ja havia passat per davant del barri de San Juan 3 cops en el trajecte de Nauta a Iquitos fas uns dies i de camí cap al zoo. Volia veure com celebraven el St. Joan i hi vaig acabar anant amb un artesà local d’Iquitos. Vam agafar un “colectivo” per arribar al barri. Aquest minibus era de fusta i no tenia pota o finestres: molt adequat per viure més el lloc ; )  En arribar a la zona festiva, primerament vam atansar-nos a una sala on tenien una imatge del sant tan decorada que no es veia el color de la paret –hi havia un plafó ple de llum i colors envoltant la imatge. Quan hi vam arribar, hi havia música en viu i gent ballant danses tradicionals (no era un espectacle sinó un acte participatiu, com les dansetes a la pl. del Rei)… si no heu estat al Perú potser no us creureu que era DE BON TROS la més alta de la sala: d’una banda, perfecte, perquè ho podia observar tot més còmodament, però per altra era conscient que si normalment el color de la pell ja em delata, aquell dia l’alçada ho feia encara més! Sempre hi ha una primera ocasió per tot…

Llavors vam anar a un recinte on es ven artesania local, des de joieria artesanal a cortines fetes amb llavors i escames de peix (de “paiche”, el peix d’aigua dolça més gran del món), ceràmica, treball de fusta, pintura, etc. A l’entrada del recinte hi havia un “juane” enorme!!!!!!!!!!! com d’un metre de diàmetre! (imagineu-nos un con d’un metre de diametre ple d’arròs i pollastre, embolicat amb una (o diverses) fulles, subjectades per un cordillet : )

Llavors vam anar a la fira, que podria ser qualsevol fira a les festes majors que coneixem, inclosa una nòria i uns petits cavallets (“caballitus” o “tio-vivo”), pomes acaramelades, paradetes on es guanyen premis si disparen una escopeta o encertes boles en certs llocs, etc. Al centre del recinte firal hi havia un escenari i un grup tocant. Era una petita orquestra el cantant del qual parlava massa i el públic era moooooolt soso!!! Ningú, absolutament ningú ballava!! El dia següent vaig comentar-ho amb la Chris i el Lev (que al final no van marxar d’Iquitos el dia abans que jo pq el seu vol va ser cancel·lat) i em van dir que pel que ells han vist en els 15 anys que porten venint a l’Amazònia, a la gent li costa molt ballar aquí, que en general només ho fan després d’haver begut i que se’ls veu tensos.. massa self-conscious, deudeixo (sentit del ridícul). Vam fer unes birres al bar d’un amic del Juan (l’artesà local que m’acompanyava) i després unes altres al bar d’un altre conegut, on a més tocaven uns amics seus (música molt més bona, pel meu gust, que la del concert gran).

Avui escric des d’Atalaya i demà anirem riu amunt (cap al sud) fins a Sepahua. M’imagino que allà tb hi ha electricitat i per tant internet, però qui sap. El trajecte durarà unes 11h i el dia següent o l’altre continuarem riu amunt. Jo em quedaré a Nueva Luz, en principi.